L’olfacte té un gran poder evocador. Aquests dies l’olor d’alcohol amb què desinfectem, m’ha transportat a la infància i al record de les injeccions que abans ens posaven tan sovint i de la figura del practicant.

Quan venia el practicant, en el meu cas era “la” practicant (la Maria Àngels, tota una institució a Calaf), a casa se sentia aquesta mateixa olor d’esperit de vi perquè s’havia de tenir preparat el cotó fluix i l’alcohol a la tauleta de nit. La tinc molt interioritzada aquesta olor perquè me’n donaven sovint d’injeccions.

Entre els quatre i els set anys era una nena raquítica i, com deien llavors, “de poca vida”. Quan no era antibiòtic per a les angines, eren unes injeccions de fetge de bacallà (vitamines) que feien un mal horrorós. Ens feien mal, a mi al cul i a la meva mare a la butxaca quan les anava a comprar, perquè pel “seguru” (com dèiem llavors) no hi entraven. A més, tenien un efecte estrany perquè al cap d’un moment de sentir la punxada, ja et venia a la boca el regust de peix

Quan tenia febre i era al llit (llavors et feien quedar al llit per qualsevol cosa) la practicant venia a casa. Sinó, et donava hora i s’havia d’anar a la seva consulta. Allà feia la mateixa olor. A diferència dels meus cosins i d’algunes amigues, jo no plorava ni m’escapava. Però us ben dic que alguna vegada encara he somiat amb l’arsenal d’agulles i xeringues de vidre de l’armariet blanc de la Maria Àngels.

treball Rosa Boladeras