Homenatge a les cuidadores de la gent gran
Ja fa 14 anys que va morir la meva mare. Tenia 76 anys i vaig pensar que era massa aviat. Segurament, sempre és massa aviat per a la mort de les persones que estimem. Tot el que està passant aquests dies m’hi ha fet reflexionar molt.
Ella va passar dues temporades en una residència. De la primera, es va recuperar molt bé i va poder tornar a casa seva que era el que ella volia.
Quan l’anava a veure a la residència em meravellava l’alegria contagiosa que desprenien les cuidadores. Recordo especialment un dia en què li vaig comentar a la meva mare que tenia la cara molt fina. De fet, ella era una dona guapíssima. Em va respondre “aquestes noies m’hi posen crema”.
Em vaig quedar parada que, entremig de la dura tasca de vestir, donar de menjar, banyar, pentinar, treure bolquers, netejar culs (ja perdonareu) i mil coses més, les cuidadores trobessin temps per posar crema a la cara de les iaies, em va semblar sublim. No parlem de les celebracions d’aniversari, de les cançons i dels balls.
Ara, aquestes cuidadores estan vivint un moment terrible, la majoria lluitant sense mitjans, i enmig de la incomprensió general, contra un virus que aïlla i s’emporta la gent gran de la forma més cruel.
El meu agraïment a les residències i als professionals que hi treballen! Sou fantàstiques i mereixeu que se us reconegui la tasca que feu en servei de la societat. En nom de la meva mare, la Júlia, i en el meu nom, MOLTES GRÀCIES!
