Els humans som una espècie estranya i contradictòria. Tenim una resistència inicial molt gran als canvis, però ens acabem acostumant a tot. Els fets dramàtics ens trasbalsen en un primer moment, no ens deixen dormir els primers dies, però els acabem normalitzant i els incorporem a la nostra rutina quotidiana. Segurament aquest és un mecanisme de supervivència que ens permet, com a espècie, superar les situacions més crítiques.
Ara bé, aquesta lògica relativització del que ens envolta no ens pot convertir en éssers robotitzats, insensibles a les desgràcies humanes. Amb la xifra dels morts per coronavirus ens ha passat això. Dels primers dies del brot epidèmic, quan escoltàvem esglaiats el recompte de persones mortes, hem passat a assimilar les notícies sobre el nombre de morts com si fos un ritual diari.
És veritat que les xifres han anat baixant i ens han servit de referència per veure que la situació millorava. Però són esfereïdores. Fins el dia d’avui, a Espanya hi ha hagut 27.118 morts, dels quals 5.583 s’han produït a Catalunya. A tot el món, aquest virus cabró s’ha emportat 350.547 vides humanes. És igual com les comptem estadísticament! Són moltíssimes persones. Massa homes i dones, persones de carn i ossos, amb nom i cognoms, amb família i amics, persones que han marxat d’aquest món, aïllades, amb presses, sense comiat ni companyia.
Com a societat hem de pensar en els que ens han deixat i hem de fer el dol. Un dol no només oficial, sinó íntim, personal, sense presses, que ens ajudi a recuperar les veritables prioritats i els autèntics valors, un dol i una reflexió que ens facin ser millors persones per poder ser alhora millors ciutadans i ciutadanes d’un món que ens demana a crits que siguem més humans en tots els sentits.
Deixa un comentari