Evocació d’un llunyà inici de curs.
La primera mestra que recordo és la “senyoreta” Teresa Herms. Havia canviat les “madres” dominiques de Calaf, de les quals no en recordo cap en especial suposo que per l’edat, per les “hermanas” carmelites de Terrassa. Vaig arribar a la classe de la Teresa quan encara no havia fet els set anys i no m’entenia gens amb les nenes de ciutat. Aterrar al col·legi de Terrassa gairebé a finals de curs, amb l’uniforme d’una altra escola, no hi va ajudar gaire. Ningú no portava entrepans de “donegal” per esmorzar (així li deiem al bull a casa nostra), jo no sabia saltar “a les gomes” i no coneixia els jocs finolis que jugaven les nenes de l’escola nova. Al poble érem més salvatges i ens tiraven de cul pels marges de terra del pati perquè encara no ens havia arribar la tecnologia dels tobogans.
Però la Teresa Herms, una mestra seglar en una escola de monges, em va captivar i m’ho va fer tot molt més fàcil. En una època encara força grisa i anodina, ella irradiava llum. Alta, prima, elegant, moderna, amb una melena llisa i negríssima fins a l’alçada de la barbeta ho feia tot fàcil i interessant. Seria en el llenguatge d’avui dia una veritable “influencer”, un referent de dona per a totes nosaltres. Després la vàrem tenir també a quart, però a mig curs la van haver d’operar – crec que de les cordes vocals – a Alemanya. Li vam escriure cartes i a classe llegiem les seves respostes. Es va quedar a Alemanya, on deien que s’havia casat. No sé si viu encara i si va arribar a saber mai la gran empremta que va deixar a un grup de quaranta nenes de 7 i 8 anys.
Tot això m’ha vingut al cap perquè ara comença el curs escolar. Estic parlant de fa moltíssim temps, però estic convençuda que avui dia també n’hi ha molts i moltes de Tereses Herms, mestres extraordinàries que es preocupen i s’estimen els seus alumnes i que els ensenyen totes les assignatures i també la més important de totes: a ser bones persones. Als docents els devem gratitud i reconeixement social. No podem permetre que ningú els desacrediti ni posi la seva tasca en qüestió, perquè això degrada el sistema educatiu i la pròpia societat. La meva mare no hagués gosat mai contradir el que la Teresa Herms fèia o em dèia, fins i tot en l’hipotètic cas que estés equivocada. No ho feia la meva mare i no ho feia ningú, i menys davant nostre. Potser hem de valorar més el que tenim, no opinar tant sobre la tasca dels altres, i esforçar-nos a fer millor la nostra pròpia feina. Aquí ho deixo!
Deixa un comentari